INTERVENCIÓ DEL PRESIDENT DEL GRUP POPULAR
ALBERTO FERNÁNDEZ DÍAZ
en el debat de Moció de Censura presentada per el PSC al día 17-10-2001

El president

Moltes gràcies, senyor diputat. Pel Grup Popular té la paraula l’excel.lentíssim senyor

Alberto Fernández Díaz.

El Sr. Fernández Díaz

Senyor president, senyores i senyors diputats, molt honorable president, honorable conseller, senyor candidat.

Bé, la veritat és que si li avanço el sentit del vot del Grup Parlamentari Popular a la seva Moció de censura, probablement no desvetllaré cap sorpresa. Sí, senyor Pasqual Maragall, sap que el Grup Parlamentari Popular no li podem votar a favor de la seva Moció, el Partit Popular votarem en contra de la seva proposta, però permeti que li avanci la raó certa, de per què el Grup Parlamentari Popular votarem en contra de la seva Moció de censura.

Hi han hagut moltes interpretacions al llarg dels últims dies, als passadissos polítics, als mitjans de comunicació, de quines podrien ser les raons per les quals el Partit Popular podria votar en contra de la Moció de censura que vostè presenta. Però li diré, i subratllo l’única, que és certa –l’única que és certa–, que no és una altra, perquè el projecte que vostè representa no coincideix amb els plantejaments del Partit Popular. Nosaltres votarem en contra de la seva Moció perquè tenim un altre projecte polític, per cap altra raó. Jo no li vull dir que el nostre projecte, el que representa el Partit Popular sigui millor, evidentment no li diré que és pitjor que el seu, cadascú tenim la nostra legitimitat a defensar els nostres projectes, però no tingui el més mínim dubte que, en qualsevol cas, avui, en aquesta sessió parlamentària l’única raó per la qual el Partit Popular expressem aquest vot contrari, és precisament en la defensa del projecte polític del Partit Popular de Catalunya, no hi ha cap altra raó més per no votar la seva Moció. També és ben cert, senyor candidat, que vostè no ha pogut justificar la raó de la presentació d’aquesta Moció. No ha pogut justificar al llarg de les seves diverses i llargues intervencions, no tan sols la possibilitat d’impulsar un canvi de Govern, sinó també que a Catalunya hi hagi, en aquests moments, una greu situació d’incertesa política, una greu crisi institucional que aconsellin un canvi de Govern de Catalunya. Ben al contrari, jo diria, senyor candidat, que si hi ha una crisi en aquest moment, és precisament una crisi internacional. Una crisi internacional que potser hauria aconsellat que vostè, com a mínim, ajornés la presentació d’aquesta Moció de censura, que estem davant de temps d’incerteses, de preocupació, tots encara tenim present, i sobretot la nostra societat, aquell dimarts negre de l’11 de setembre.

Potser, en aquests moments, la societat la catalana el que ens demana a tots plegats són esforços de responsabilitat i esforços de complicitat a l’hora d’afrontar el nostre futur. Però en qualsevol cas vostè ha optat per mantenir aquesta moció de censura, absolutament legítima, no ho qüestionaré pas, però li haig de dir, amb tot el respecte i la consideració que es mereix, que vostè, quan li deien que era la gota malaia doncs, precisament, ser la gota malaia no és això, senyor Maragall; aquí s’ha equivocat. Ser la gota malaia no és presentar una moció de censura ara per traslladar la percepció que hi ha una situació permanent de construcció d’una alternativa al Govern de la generalitat des d’una vessant d’esquerres. Perquè si tot està tan malament, si el Govern de Catalunya no governa, com vostè diu, si tot està tan negre, per què no han presentat aquesta moció des del moment que la van anunciar, fa nou mesos? Per què un any de retard d’aquesta moció de censura, que vostè entén que era inexcusable la seva presentació? Em pot dir que vostè necessitava presentar aquesta moció de censura per presentar la seva alternativa al Govern de la Generalitat. Doncs jo em pregunto, senyor Maragall, si vostè necessitava presentar ahir i avui la seva alternativa, què ha fet, fins ara, en aquests dos primers anys de legislatura? Continua encara de vacances, a la catalana, abans romana? Necessitava aquesta moció de censura per donar satisfacció a un Grup Parlamentari concret d’aquesta cambra únicament per proposar que el que convé són eleccions? Per dir a aquest hemicicle i al poble de Catalunya que calen eleccions tampoc calia, senyor candidat, presentar aquesta moció de censura. I, per tant, des del Grup Parlamentari Popular, des del rebuig a la seva presentació per diverses raons que després explicitaré, sí que li puc assegurar que no hi haurà un abans i un després en el panorama polític català d’aquesta

moció de censura. Tot continuarà igual, hi haurà un punt i seguit; probablement serà l’anècdota, l’anècdota d’aquesta sisena legislatura. Però, en qualsevol cas, creiem sincerament que no aconseguirà aquest objectiu que vostè perseguia o que al menys així, ahir, ens va anunciar. I no ho serà perquè aquesta moció que ens ha presentat no és ni creïble ni convincent, perquè creiem sincerament que vostè s’autocensura a l’hora de presentar en la forma i per les raons i amb els arguments que vostè ha explicitat en aquestes dues ja llargues sessions parlamentàries. Perquè creiem sincerament, des del Grup Parlamentari Popular, que la seva moció de censura és un punt i seguit a l’hora de no assumir la seva derrota, de continuar mantenint vives inèrcies electorals a Catalunya.

Vostès, el Grup Parlamentari Socialista, des de les darreres eleccions catalanes han mantingut sempre el mateix nord i sempre el mateix error: aquesta obsessió electoral.

Estan demostrant més obsessió electoral que no pas ambició catalana. Fins i tot estan pagant el preu de la contradicció de mantenir actituds erràtiques; varen començar demanant, en aquesta legislatura, qüestió de confiances; després anuncien moció de censures; ara, quan arriba aquest moment, el que ens demana i el que ens sol.licita és que es convoquin eleccions. I, a l’hora de la veritat, el que està demostrant aquesta actitud erràtica de vostès, és que ni poden ser Govern a Catalunya, nio saben exercir el seu paper d’oposició. Potser perquè vostès s’han contagiat de la pròpia foscor del seu Govern a l’ombra; potser perquè vostè s’ha contagiat de la boira que el president de la

Generalitat feia referència en el darrer debat, evidentment amb altres connotacions, de la nebulosa del president de la Generalitat. S’ha contagiat, tal vegada, dels mateixos vicis que vostè diu ara que cal criticar, però que evidentment cal superar d’aquell que vostè tant ha criticat i critica. Jo crec sincerament, senyor Maragall, que entre el president de la Generalitat i vostè hi ha moltes coincidències, moltes; sobretot a l’hora de mirar el passat i a l’hora d’afrontar el futur. Potser necessiten de corts i seguicis, de cultes a la personalitat. No és casualitat, i ho dic des d’una forma col.loquial i amb tot el respecte que a un l’anomenin el virrei i a l’altre el príncep. Jo crec que, en el fons, diuen que defensen dues formes distintes d’entendre Catalunya i la nostra societat però, a l’hora de la veritat, no deixa de ser una mateixa prolongació (?) d’una mateixa forma de ser. Però en qualsevol cas, senyor Maragall, nosaltres no podem compartir el que vostè ahir anomenava un nou estil, un nou estil de governar Catalunya, entre altres raons perquè vostè i jo ens coneixem, i molt, hem compartit responsabilitats a l’Ajuntament de Barcelona i la veritat és que li hauria de dir que em preocuparia molt que vostè traslladés a aquest hemicicle i al Govern de la generalitat Catalunya el seu estil de governar la ciutat de Barcelona on, per cert, encara puc recordar que mentre vostè era l’alcalde, l’oposició mai vàrem poder votar ni una sola proposta de resolució ni una moció perquè vostè sempre entenia que no teníem aquest dret. I per tant, evidentment, aquell estil que vostè va impregnar i va traslladar a aquell govern municipal de la ciutat de Barcelona doncs és evident que entengui que tingui una certa preocupació a l’hora que vostè ho pugui traslladar, amb el permís, evidentment, del president del Parlament, a aquesta cambra.

I és evident, també, senyor Maragall, que el Partit Popular de Catalunya no qüestionem la presentació de la moció de censura. Jo he sentit, al llarg d’aquests dies, molts qualificatius a la seva moció. Nosaltres, evidentment, no els compartirem. Crec sincerament que la seva moció és absolutament legítima, però si ha demostrat una cosa és que vostè portava dos anys fent un discurs recurrent i parlant d’una majoria parlamentària caracteritzada pel guarisme 68; parlava sempre d’aquesta feblesa del Govern de la Generalitat de Catalunya emparada en una exigua majoria d’un vot. I avui, quan aquesta moció de censura finalitzi, podrem comprovar que aquells que criticaven que

es governava Catalunya des d’una exigua majoria d’un vot resulta que ells estan encara més lluny d’una majoria de govern a Catalunya perquè estan a 13 diputats d’aconseguir-ho.

Però jo li diré que hi ha diverses qüestions que podem avançar. El Partit Popular de Catalunya sempre hem defensat afrontar el debat polític, en aquesta cambra i en el conjunt de Catalunya, amb aportacions útils, no pas amb controvèrsies o polèmiques estèrils; i ho volem fer, també, en aquesta sessió parlamentària. I per això lamentem que aquesta obsessió que abans esmentava, que el Grup Socialista ha patit i ha defensat aquests dos primers anys de legislatura catalana, ha barrat, i tant de bo que no ho continuï (?), la possibilitat d’arribar a grans acords en aquest hemicicle. Vàrem començar

aquesta legislatura a l’octubre de l’any 99 o al novembre de l’any 99, amb una gran oportunitat per davant, i era que feia molts anys, molts anys, que a Catalunya i a Espanya no teníem la gran oportunitat d’estar més de tres anys, tres anys i mig, sense cap tipus de convocatòria electoral. Teníem la gran oportunitat, al llarg de més de tres anys, de poder intentar aconseguir un seguit d’acords entre totes les forces polítiques catalanes per avançar en aquelles qüestions, o almenys en algunes qüestions cabdals per al futur de Catalunya. I, malauradament, aquesta obsessió electoral, ho ha impedit fins ara; però encara hi som a temps, senyor Maragall. I per això jo li demano que deixi enrere aquestes inèrcies electorals, allò de fer-ho tot en funció únicament d’interessos de partit o en funció d’aconseguir una projecció mediàtica per unes eleccions que vostè sap perfectament, com jo, que hi ha la intenció d’esgotar la legislatura perquè Catalunya necessita estabilitat per continuar aquest progrés econòmic i aquesta millora del benestar social. Encara tenim, per tant, senyor Maragall, dos anys per davant sense cap tipus d’eleccions, o com a mínim de catalanes. Anem a aprofitar-ho. Deixi enrere aquesta estratègia que vostè ha posat de manifest, en aquests dos primers anys de legislatura, d’arraconar el Govern de la Generalitat al guarisme 68. Vostè ha estat més preocupat a poder justificar un discurs des del Grup Socialista contra el Govern de la Generalitat de Catalunya en base al guarisme 68 que no pas de fer avançar de debò Catalunya en aquests últims mesos.

Vostè ha estat més interessat a buscar esquerdes en el marc de relacions entre el Partit Popular i Convergència i Unió que no pas a aconseguir uns consens mínims que permetin avançar i progressar la nostra societat. Probablement perquè vostè sap com ningú que a l’any 99, a les darreres eleccions catalanes, vostè va tocar el cel però també va tocar el sostre. I ara, el que li demanem des del Partit Popular és que toqui de peus a terra.

Tenim dos anys per davant; és molt de temps; podem fer moltes aportacions útils; podem fer realitat un consens de mínims que faci realitat, no pas el guarisme 123, que a algun Grup Parlamentari d’aquesta cambra li agradarà citar, sinó per fer realitat el guarisme 135. Hem d’aconseguir el guarisme 135 en algunes ocasions: declaracions sobre la lluita contra el terrorisme, el finançament dels partits, sobre la immigració. Jo el convido a deixar enrere aquesta obsessió electoral i a ser capaços d’assolir consensos mínims en qüestions cabdals; i vostè i jo hi podem arribar en algunes qüestions. I ho sap perfectament, perquè vàrem aconseguir alguns avanços molt importants, també, a l’Ajuntament de Barcelona, i perquè vàrem fer realitat uns estils, que en aquelles qüestions que eren cabdals per al futur de la ciutat de Barcelona vàrem demostrar que Barcelona era una ciutat, també, quan tots ens posàvem el vestit de feina, aconseguir grans consensos. Podem treballar junts, tots els grups parlamentaris, amb la mira, amb la fita del guarisme 135, no pas marcadors de golejades futbolístiques de 4 a 1, sinó en el marcador, en qualsevol cas, del 5 a 0. En la garantia de la prestació de serveis públics essencials: la sanitat, l’educació, la gent gran; intentar assolir un consens mínim en aquelles qüestions que haurem de regular en els propers mesos, i que com a mínim hauríem de sentar la base d’una definició dels serveis públics a Catalunya, al marge de resultats electorals en properes eleccions. I ho podem aconseguir.

Vostè sap perfectament que podem avançar, i molt. Al menys, des del Partit Popular, a l’hora de definir un nou model organitzatiu de Catalunya i de descentralització de la Generalitat. Vostè ha parlat de la Llei d’ordenació territorial. Unes lleis d’ordenació territorial que varen ser aprovades des d’una majoria absoluta que ja no existeix. Parlem-ne, d’aquestes qüestions. Parlem d’enfortir el protagonisme de les administracions locals.

Parlem de descentralitzar; la descentralització, que probablement és una de les fites més importants que hauríem d’afrontar els propers mesos. Parlem també de fer realitat el pluralisme d’aquesta cambra. Parlem, senyor candidat, de reformar el Reglament d’aquest Parlament de Catalunya, i posem-nos-hi seriosament. Si som capaços de deixar enrera, insisteixo, aquestes controvèrsies, de fer discursos per esquerdar el marc de majories que fins ara han garantit l’estabilitat del Govern de Catalunya, els últims cinc anys, o per justificar estratègies de partit, amb el guarisme 68, estic ben segur, ben segur, que podríem avançar, probablement no tot el que vostè desitjaria, però evidentment vostè ha de comprendre que nosaltres defensem, també, el nostre projecte; podrem avançar els propers mesos i fins al final de la legislatura.

Li he de recordar que el Partit Popular i el Partit Socialista ho hem fet. Ho hem fet i tenim moltes i importants diferències; però hem avançat, també, en algunes qüestions, des del diàleg. El pacte per la justícia; el pacte per les llibertats i contra el terrorisme; l’acord al voltant del finançament autonòmic, que a vostè no li agrada; amb els sindicats, o al menys amb algun dels més importants d’ells, sobre les pensions. El Partit Popular, des del Govern d’Espanya, hem impulsat grans diàlegs i grans acords. I evidentment, Catalunya no pot ser una excepció en aquesta dinàmica i en aquest tarannà. Però, això sí, també li demanem que no tingui por a arribar a pactes, també amb el Partit Popular en aquesta cambra; que no tingui cap tipus de reserva perquè hi ha moltes qüestions en les que podem avançar, amb el Partit Popular i amb el conjunt de les formacions parlamentàries.

Perquè a diferència d’altres, i ho vull subratllar, nosaltres no volem construir una Catalunya des de l’exclusió sinó, ben al contrari, des de la (?). Per això jo també li demano, senyor Maragall, que aquí, a Catalunya, defensi també els pactes d’Estat. Aquests pactes que abans anomenava jo, que havien signat el Partit Popular i el PSOE. Defensi també els pactes d’Estat a Catalunya. Defensi’ls sense complexos i, com a mínim, sense contradiccions. Perquè vostè és tan reticent a defensar un pacte antiterrorista, que al seu moment varen signar el PP i el PSOE; defensi’l, també, aquí, a Catalunya. Perquè sap vostè que aquest pacte no és pas un pacte contra el nacionalisme, com alguns volen dir, sinó és, precisament, un pacte per defensar la llibertat i la democràcia. Per què no li agraden pactes, que són acords d’Estat com el de finançament autonòmic, defensant vostè aquí unes posicions que vostès saben que únicament tenen una justificació partidista? Que fins i tot, jo li podria dir que a vegades tinc la impressió que vostè aquí, a Catalunya, està més a prop de la defensa de determinats plantejaments nacionalistes.

O si parléssim –abans ha comentat del país basc que està més a prop de defensar plantejaments del Partit Nacionalista Basc que no pas de defensar els seus companys socialistes bascos, amb Nicolás Redondo al capdavant-.

De vegades, vostès han introduït unes derives i unes argumentacions per a mi molt equivocades i fins i tot molt perilloses, i evidentment injustificades des d’una vessant socialista. Vostè recordarà com poc abans de les eleccions catalanes vostè parlava, fins i tot, del referèndum irlandès. Va fer campanya amb George Hume

El president del partit socialdemòcrata laborista irlandès. Segur que ja no em tornarà a parlar del referent irlandès, ni em tornarà a visitar Catalunya i a fer reunions el senyor John Hume, perquè vostè sap que aquells que anomenaven com a solució de futur del terrorisme la via irlandesa també des de Catalunya i també des de les files socialistes, evidentment, ara no tenen arguments per poder defensar-lo amb coherència. Però bé, jo deia que el Partit Popular, el Grup Parlamentari Popular, rebutjaríem la seva moció perquè tenim el nostre projecte polític, però també li dic que el rebutjaríem perquè el seu projecte és ple d’inconsistències i de contradiccions.

Ple d’inconsistències i de contradiccions probablement perquè avui ha quedat constatat que el seu Govern a l’Ombra cada cop més serà una ombra de govern, que el seu govern té moltes ombres, massa, i que en aquest moment, i cada cop més, la societat catalana el que reclama d’aquells que aspiren a governar Catalunya és claredat, confiança, idees clares. I permeti’m que li digui que vostè, les idees clares no les té. Jo no dic que no tingui idees, el que dic és que idees clares no les té. Vostè molt sovint en aquests dos dies mirant els escons del Partit Popular parlava d’allò que diem des del Partit Popular "el barullo del PSOE", i ho repetia vostè. Jo li he de dir que hi ha un "barullo del PSOE", i hi ha un xivarri del PSC. Jo vull que m’expliqui, o li demano que m’expliqui, perquè vostè és qui ens diu que vol presidir el Govern de la Generalitat, quines seran de debò les seves propostes de Govern? No les seves com a Pasqual Maragall com a candidat, les del Grup Socialista, les del Partit Socialista, les del Partit Socialista-Ciutadans pel Canvi, les del Partit Socialista-Ciutadans pel Canvi més Iniciativa per Catalunya, més Iniciativa per Catalunya i els Verds, i fins i tot amb Esquerra Republicana. Que ens digui de quina forma els catalans podem saber ben bé que donant suport a Pasqual Maragall com a president del Govern de la Generalitat, quin Pasqual Maragall, i quines propostes faria vostè realitat des del Govern de la Generalitat, perquè jo em temo que fins i tot vostès ni això ho saben.

Saben, això sí, que han de conciliar les propostes ara amb l’esquerra. I és molt fàcil particular una posició i un bloc d’esquerres a la contra del Govern de la Generalitat. És molt fàcil, sense concretar. Però és molt difícil amb un mínim de rigor. I posaré alguns exemples. Quina serà la seva política d’immigració, senyor Maragall? La que generen alguns dels seus socis a l’ombra que demanen complicitat amb els sense papers, que fins i tot els amaguen aquelles persones que de forma il.legal estan al nostre país a la seva seu? Aquesta serà la seva política d’immigració? Vostè, com a president del Govern de la Generalitat, quina defensa farà de la lluita contra el terrorisme internacional després del dimarts negre de l’11 de setembre? Vostè defensarà i donarà suport a l’actuació del Govern d’Espanya, dels governs de la Unió Europea, de la Comunitat Internacional, o donarà suport també a tot allò que diuen els seus socis a l’ombra i que estan en contra de l’actitud que estan mantenint des de la fermesa contra el terrorisme internacional i contra el totalitarisme aquests governs? Quina serà la seva actitud? Quin serà, també, el seu model de societat i quina compatibilitat vostè vol articular entre l’Administració del sector públic i el sector privat? Quina és la seva complicitat?

Vostè ha pactat amb Iniciativa per Catalunya, ha ofert a Esquerra Republicana un acord en què es compatibilitzi el que és públic amb el que és privat. Vostè ha parlat d’un pacte escolar. Des del Partit Popular no tenim cap dubte, nosaltres creiem i defensem un sistema d’ensenyament dual, perquè considerem que ambdós sectors –el sector privat i el públic- presten un mateix servei a la societat catalana en matèria d’Ensenyament, i per tant, que no hi ha confrontació, perquè els mals i els dèficits de l’Ensenyament Públic no estan pas en l’existència d’un ensenyament privat, sinó ben al contrari. El concertat també és una garantia per adreçar més recursos a les necessitats del sector públic. I vostè parlava d’un pacte escolar. Una compatibilitat entre el sector públic i privat a l’Ensenyament, podríem ampliar-la a altres sectors, a la Sanitat, a la Cultura, en l’àmbit de l’Estat probablement a les pensions, i a tants i tants altres sectors econòmics i socials.

Això també ho ha parlat amb els seus socis a l’ombra?

D’aquells que defensen l’intervencionisme i la tutela per sobre de qualsevol altre consideració i qualsevol altre prioritat en el Govern de la Generalitat? Quin és el seu model, per exemple, de televisió? Vostè parlava de privatitzar televisió, espanyola. Vostè parlava de privatitzar Televisió Espanyola. Suposem també que ho traslladaria aquí a Catalunya. Hi estan d’acord, també, els seus socis a l’ombra? Fins i tot algun membre del seu Govern a l’Ombra fa pocs dies que és alcalde i no hi és en aquests moments, ha privatitzat un servei públic de transport a una capital catalana molt important. Vostè també privatitzaria el transport públic a Catalunya? També ho faria?

Jo li demano, senyor Maragall, li demano coherència. Li demano idees clares. Li demano que sigui conscient que amb aquells que vol pactar o fins i tot amb aquells que pacti, ens digui clarament quins són els continguts. Avui acabem d’escoltar tot els seus oferiments a Esquerra Republicana. Bé, fa uns dies tots van poder llegir als mitjans de comunicació com el Grup Socialista deia que no calia traslladar –vostè mateix- que no calia traslladar el model de finançament autonòmic al Senat, i en canvi el Grup d’Esquerra Republicana diu que sí que cal traslladar-lo al Senat. I, en canvi, tots dos comparteixen Grup Parlamentari al Senat. En què quedem? Els senadors catalans de l’entesa, que faran al Senat? Portaran el model de finançament autonòmic al Senat? Sí o no? Quan el portin tindran el mateix sentit de vot? Sí o no? I el que és més important: donaran les mateixes argumentacions per defensar un o altre model de finançament? Sí o no, senyor Maragall?

Perquè aquí fins i tot podem riure les gràcies quan alguns parlen amb un determinat to sobre el Partit Popular. Jo hi entraré després, perquè jo crec que una cosa és fer bromes, en determinats moments, i altra cosa és fer bromes amb qüestions que són especialment sensibles per la convivència de Catalunya. Però, en qualsevol cas, senyor Maragall, jo sí que li demano que vostè conciliï primer amb l’esquerra el que vol fer si algun dia és escollit president del Govern de la Generalitat, primer conciliï abans de presentar aquesta oferta, i després presenti aquesta moció de censura, perquè aquestes propostes no tan sols les ha de conciliar amb l’esquerra, les ha de conciliar amb el Partit Socialista Obrer Espanyol.

Ho ha de conciliar perquè clar, vostè cada dia que passa fa el més difícil "todavía" en la política catalana. Fins i tot ha patit una crisi el Govern a l’Ombra, quan dos membres del seu Govern a l’Ombra van trencar la disciplina de vot del Grup Socialista i els va multar. Ja és difícil això de patir una crisi a l’ombra, no sé si algun dia convocarà o demanarà la convocatòria d’eleccions també a l’ombra.Però, en qualsevol cas, vostè que li agrada el més difícil "todavía", senyor Maragall, des d’una òptica d’aquells que no ens considerem nacionalistes ho va aconseguir al darrer debat de política general. Fixi’s vostè el que va arribar a dir. Es van produir uns acords entre Convergència i Unió i Esquerra Republicana en clau nacionalista que, evidentment, des del Partit Popular, no podem compartir. Cadascú tenim, i jo no ho qüestiono pas, la nostra legitimitat per fer qualsevol plantejament. Però vostès, el Grup Socialista, va sortir a aquest faristol per dir que el Grup Socialista no podia donar suport a aquells acords de Convergència i Unió i Esquerra Republicana que havien signat en clau nacionalista perquè la formació republicana havia rebaixat el seu sostre reivindicatiu. Vostè ha aconseguit el més difícil, i és que no vagi més enllà la mateixa Convergència i Unió, molt sovint, a l’hora de fer determinats plantejaments, sinó que ara, fins i tot, en aquest Parlament de Catalunya, i de forma molt recent, vostè ha anat més enllà que la mateixa Esquerra Republicana. Pot ser que formi part d’allò que vostè poc abans de la campanya electoral, en una entrevista, parlava de la fraternitat dels nacionalistes, i en aquest sentit, vostè a vegades, a vegades, quan no incorre en actituds erràtiques, com a mínim, com a mínim, incorre en algunes qüestions que s’allunyen d’una visió de Catalunya que mantenim aquells que no ens sentim nacionalistes. I per això, senyor Maragall, no ens ha d’estranyar que, quan ve el senyor Zapatero, habitualment ve únicament en ocasió de la festa de la rosa, eludeixi de parlar de Catalunya, eludeixi parlar de Catalunya. Quan ve el senyor Zapatero, no pot parlar de Catalunya. I no pot parlar de Catalunya, primer, perquè no acostuma a parlar mai de res, el senyor Zapatero, eh... i en segon terme, perquè vostè, perquè si no, s’hauria de pronunciar sobre les seves propostes. S’hauria de pronunciar si està d’acord o no sobre la necessitat de reformar la Constitució i l’Estatut, que vostè proposa. S’hauria de pronunciar sobre si dóna suport o no al desenvolupament de l’article 152, amb el que vostè avui ha tornat a insistir, però no ens ha detallat les competències que voldria incloure en aquest desenvolupament de la Constitució des d’un article 152. O s’hauria de pronunciar si està d’acord amb propostes que, per cert, encara no l’he sentit al llarg d’aquest debat, si està d’acord amb vostè quan demana, senyor candidat, la supressió de l’Administració General de l’Estat a Catalunya. Tot això vostè ho ha demanat: reformes a la Constitució, supressió de l’Administració de l’Estat, aplicació de l’article 152. Jo l’únic que li demano és que no hem d’esperar que ens digui vostè, com va fer ahir, que vostè es comprometia solemnement a dir-li al senyor Rodríguez Zapatero, de traslladar-li al senyor Rodríguez Zapatero, les seves propostes i d’aconseguir el seu compromís en ser acceptades. Si no ho ha fet fins ara, a què està esperant? Fa molt de temps que estem escoltant en aquest hemicicle que vostè vol reformar la Constitució, o que vol suprimir l’Administració de l’Estat, o que vol canviar l’Estatut. Si fins ara no li ha dit res al senyor Zapatero, quan començarà a dir-li alguna cosa?

Jo li demano, senyor Maragall, que tingui un major rigor, serietat i coherència a l’hora de presentar aquesta alternativa. Que conciliï abans de presentar les seves mocions de censura quines són les seves propostes, diàfanes, sense ombres, amb l’esquerra, i amb el PSOE. Que presideixi un Grup Parlamentari o Ciutadans pel Canvi no tinguin complexos de ser del PSC, i els dels PSC siguin militants del Partit Socialista Obrer Espanyol. Que no impulsi un Govern de la Generalitat de Catalunya que creiem que l’últim que necessitaria la nostra societat és una Generalitat presidida per una sopa de lletres, d’ideologia, i de sigles. Amb una barreja de set partits i de vostè mateix. D’un còctel d’esquerres i de nacionalisme, perquè ja fa molt de temps que vostè ha deixat de ser una opció que pretenia ser transversal per escurar-se definitivament cap a l’esquerra i cap al nacionalisme. I és que vostè, apel.la un canvi, quan en realitat, el que s’està proposant és una veritable alternativa en fals. Vostè apel.la al progrés, i en realitat vostè el que representa és el retrocés. El retrocés d’aquells que pretenen traslladar ara a Catalunya les fòrmules que ja van fracassar en un govern d’Espanya, presidit pel Partit Socialista Obrer Espanyol. I per això, senyor Pasqual Maragall, entre altres raons, i potser tindré

temps d’una segona intervenció si vostè ho considera adient perquè vostè és el que marca la pauta d’aquest debat. Per tot això i perquè el Partit Popular de Catalunya defensem un projecte alternatiu al seu, votarem en contra.

Però sí que li vull dir, senyor Maragall, que el Partit Popular defensem un projecte integrador, un projecte plural que no té cap tipus de complex a defensar una Catalunya de futur que compatibilitzi sentiments, llengües i cultures; que defensa de debò el pluralisme que, per cert, senyor candidat, vostè, a l’hora de presentar la moció, el seu escrit, el seu Grup Parlamentari, no hi havia ni una sola línia parlant de pluralisme, ni una sola línia. Ni tan sols les referències al pluralisme que sí que va fer, de forma verbal la sessió d’ahir, han estat capaços de mantenir-la en el debat que han mantingut amb el president del Grup Parlamentari d’Esquerra Republicana. Ni una sola línia de pluralisme.

Ni una sola línia a l’hora d’articular aquesta nova de forma d’entendre un sentit social que ha de prioritzar el Govern de la Generalitat de Catalunya. Nosaltres és evident que no podem compartir la seva missió. Que nosaltres considerem que Catalunya fa molt de temps que ha deixat de ser cosa de dos, d’aquella Catalunya que en aquestes dues primeres dècades d’autogovern s’ha produït un perfecte repartiment de poders i de papers entre el Partit Socialista i Convergència i Unió.

Avancem en un nou mil.lenni i en una nova Catalunya, una nova Catalunya on s’ha posat ja fi a aquest duopoli català, i on cada cop més la pluralitat de la nostra societat estarà cada cop més reflectida a l’hora de prendre decisions de futur. I sí que li demano una cosa, i estic ben segur que probablement aquí l’escoltarà amb un major interès. Miri, per fi, i amb una Constitució, hem posat fi a allò que havien anomenat sempre les dues espanyes. I ara precisament, que hem aconseguit posar fi a aquella història dolenta, negra de les dues espanyes, alguns volen començar la Catalunya del nou mil•lenni des de les dues catalunyes. Vostè té una gran oportunitat per fer-ho, jo conec el seu tarannà, jo sé que vostè no està per aquesta línia. Jo sé que vostè no pot compartir aquells discursos d’aquells que des d’aquest faristol dibuixen línies divisòries sobre bons catalans i catalans dolents; que reparteixen carnets de catalanitat en funció de les coincidències polítiques.

Jo sé que vostè... no és aquest és el seu tarannà. Per això jo li demano que quan faci oferiments a aquells que aposten per dibuixar línies divisòries en aquest hemicicle, no continuï vostè en aquests mateixos plantejaments. Perquè comencen, aquests grups, dibuixant línies divisòries en aquest Parlament de Catalunya i acaben aixecant murs en la societat catalana, demostrant que, en el fons, per molt que ho vulguin amagar, representen la visió més excloent del nacionalista. Nosaltres, des del Partit Popular, no volem línies divisòries en aquest Parlament i jo estic ben segur que aquelles persones que aspiren a presidir el Govern de la Generalitat de Catalunya i també estic segur que, algun dia, aquells que presideixen el Govern de la Generalitat de Catalunya no permetran que, en aquest hemicicle, hi hagi catalans de primera o catalans de segona, bons catalans o catalans dolents, línies divisòries que parteixen aquest hemicicle quan tots tenim la nostra legitimitat i també el nostre orgull de defensar una Catalunya convivencial, una Catalunya que forçosament ha de ser de tots i una Catalunya on tenim cabuda tots. Moltes gràcies.

El president

Moltes gràcies, senyor diputat. L’il.lustre candidat, senyor Maragall, té la paraula.

El Sr. Maragall i Mira

Senyor president, senyor diputat. Senyor Albert Fernández, –Albert, he dit!– vostè ha parlat de crisi internacional, ha parlat de si estem trobant la millor manera de contribuir a la millora de la vida política en un moment de crisi internacional. Ha parlat de les motivacions d’aquesta moció. Ha preguntat si tot seguiria igual o –més aviat– ha afirmat que tot seguiria igual. En fi, ha parlat de la coincidència de punt de vista entre Convergència i els socialistes en molts aspectes, del virrei i del príncep. Ha qualificat la moció de censura... Miri, jo li he de dir que l’objectiu fonamental d’aquesta moció de censura, amb tots els respectes, jo crec que l’hem aconseguit. L’objectiu era posar de relleu, davant del poble de Catalunya, que, efectivament, hi ha una alternativa, que hi ha un bloc de vots important que representen, efectivament, molts vots populars a favor d’aquesta alternativa, que hi ha un bloc en contra. I jo li ben asseguro que hi ha una cosa que és certa en el futur i és que el primer bloc tirarà endavant i creixerà i que el segon petarà: abans de les eleccions, –estic segur: en fi, és general pronòstic– el bloc de 68 –en fi, el número sagrat que vostè deia de 68– deixarà d’existir, en fi, per les conveniències electorals de cadascun d'ells, dels que el formen. Jo crec que aquí hem vingut a parlar, per això, més que de números i de guarismes i de qui vota i qui no vota i quines són les matemàtiques i les aritmètiques electorals. Si jo hagués pensat en això, no hagués presentat la moció de censura fa nou mesos i li diré per què la vaig presentar fa nou mesos i per què fa nou mesos que no l’hem activat. La vam presentar fa nou mesos perquè va haver-hi un canvi de govern i m’he cansat d’explicar-ho.

I el govern que va néixer fa nou mesos, com era lògic, era nou i, a aquest govern, se li havia de donar la confiança de demostrar si sí o no responia a unes expectatives de millora, que nosaltres, ja des del primer moment, no van creure que existien. I efectivament, els nou mesos ens han demostrat que teníem raó. Però, al govern nou, se li havia de donar un període de gràcia o no? Era un govern nou, que deixava de banda figures importants de la política catalana i convergent o de Convergència i Unió, era un govern que naixia clarament de la forma que va néixer, en fi, amb un cert obscurantisme, amb les innovacions que va introduir des del punt de vista de la conducció del propi govern, no només les persones que el formaven sinó la manera de formar-se, la distribució de feines entre el conseller en Cap i el president, el president i el conseller en Cap, que encara no tenim clares, perquè no sabem mai qui presideix. Jo no sé si vostè ho sap –però jo no– qui presideix els consells! Vostè m’ha dit: *per què ha trigat nou mesos?+. Home, hem trigat nou mesos per respecte també!

A mi, aquests nou mesos no m’han servit per preparar l’alternativa! Ja la teníem

Nosaltres creiem que no. Vostès s’estimen més un senyor que es diu Aznar que un senyor que es diu Zapatero. Nosaltres no. Vostès s’estimen més el senyor Berlusconi que Blair, Jospin o Schröder. Nosaltres no. I el conec el senyor Berlusconi, però no me l’estimo.

Ara bé, deixi’m que els digui també que, d’alguna forma, això, a vostès, no els capacita tampoc per anar dient a tothom el que ha de fer. Vostès, per descomptat, han de governar a Madrid. Vostès, aquí, tenen el vot decisiu en el Parlament. Jo els demano que vostès pensin de debò que el rol que vostès tenen aquí podria ser més ben aprofitat per Catalunya. En tinc la convicció! Jordi Pujol, com va dir la senyora Nadal en el debat de política general, no va trobar un minut, en un discurs de sis hores, per dir el que jo he dit abans que passin cinc minuts o deu minuts o quinze minuts del meu diàleg amb vostè. Jo no posaré mai en dubte la seva catalanitat ni deixaré que altres ho facin. Li he de dir que m’agradaria que el Partit Popular, com abans he començat a dir, tingui més veu pròpia, que sigui més ambiciós i més autònom i que, d’aquesta forma, sens dubte, serà més respectat. Sabem que vostè farà tots els possibles perquè jo no arribi al Govern. Tant és així que fins i tot arribaria a recolzar el senyor Artur Mas, com va dir el senyor Rajoy. Jo vull intentar treballar, en alguns temes, amb vostès. En primer lloc, perquè crec en el diàleg i en el respecte com a actitud democràtica i en el respecte als electors i electores que vostè representa. Jo no crec que, a Catalunya, hi hagi un vot anticatalà. Ja ho he dit abans. En segon lloc, perquè és molt possible... No n’hi ha cap! Tots els vots catalans són vots catalans, no són vots anticatalans, pensin el que pensin, diguin el que diguin. En segon lloc, perquè és molt possible que, quan caviï el Govern de Catalunya, encara hi hagi un govern del Partit Popular a Espanya, molt possible. No cal que li digui que jo intentaré que el Govern d’Espanya canviï també com més aviat millor! Però sempre he defensat que, governi qui governi la Generalitat, ha de dialogar i acordar coses amb el Govern de l’Estat, governi qui governi.

Però jo no vull parlar-li d’això: ja ho farem quan arribi la revisió del sistema, si és que arriba, que jo crec que l’hem de fer arribar. Vostè sap que el nou sistema no contempla un element, que jo considero cabdal: el compromís del repartiment territorial de les inversions de l’Estat. En els pressupostos generals de l’Estat de l’any 2000, la mitjana d’inversió directa de l’Estat per habitant és de 148 euros –multipiqui per 166 i són les pessetes–. A Catalunya, ens correspondran 50,7 euros! I ja sé que em dirà que l’AVE i les altres inversions ferroviàries queden fora, perquè aquestes –oh!– són inversions productores d’ingressos i, per tant, són inversions que finalment paguem, que s’autofinancien! L’aeroport és exactament igual! El port és exactament igual! I ja els vaig dir que, a més, algunes d’aquestes entitats encara tenen diners per finançar, per la via de la perequació infraestructures de la resta d’Espanya i, per tant, no les podem considerar com inversions de l’Estat pures i dures, en el sentit de desinteressades! Ja tenen el seu pagament! S’han de finançar, això sí, però, a última hora, els crèdits els pagarà l’usuari.

En allò que és inversió directa directa –que per això jo insisteixo amb el senyor Homs, que no em fa cas, que hi ha de ser en els pactes de finançament autonòmic o públic en general–, en allò que és inversió directa de l’Estat, la mitja d’inversió directa de l’Estat per habitant és de 148 euros i, a Catalunya, és de 50! No és menys cert que la desproporció és important i jo li dic que, si jo fos president de la Generalitat, el cridaria per intentar treballar junts per corregir això. Com que tenim constància que havent ja dificultat perquè el pressupost de l’Estat reculli amb fidelitat els acords als quals es van arribar, perquè si s’apliquessin, bé, ja m’explicaran vostès que no, perquè si s’apliquessin en puritat, el que hi hauria són més diners que el que ara hi ha en l’avantprojecte de pressupost, jo no sé per quina fi, per quin joc de mans el senyor Montoro ha col.locat en els pressupostos de l’Estat de l’any 2002, unes xifres per repartir entre les autonomies que s’adiuen més amb el que ell va prometre que no pas amb el que, efectivament, surt del model. El model està en baixa per què, perquè el model està basat en els impostos indirectes i els consum està baixant i com que el consum no està pujant tot el que s’esperava, resultarà que la restricció inicial que diuen vostès amb aquell llenguatge tan esotèric que ens va donar de quaranta o cinquanta mil milions de pessetes, d’aquí a dos anys seran vint i com que d’aquói a dos anys seran vint, si tot seguís igual, si tot seguís igual, no vol dir que el consum hagi de baixar sempre, d’aquí a quatre anys serien menys de vint; és a dir, el que es va donar inicialment a cada una de les autonomies i li comunico senyor Albert Fernández Díaz, que totes les autonomies estan inquietes; el senyor Homs ja veig que no, però totes les autonomies estan inquietes per això, les autonomies socialistes i les que no ho són i estan esperant, que efectivament, el senyor Montoro faci honor a la paraula, no del que va dir en el model sinó a la paraula del que ha dir en el projecte de pressupost que és més elevat. Per tant, el sistema l’hauríem de canviar i jo ara tampoc li demano, en fi, que em digui en això que tinc raó, ja tot arribarà, estic segur que en el moment convenient podrem fer la revisió que el país demana; de moment, sols aprofito el debat per demanar-li que consideri si com a president del Partit Popular de Catalunya no hauria d’intentar d’ajudar en aquesta situació.

Moltes gràcies.

El president

Gràcies a vostè, senyor candidat. Té la paraula l’il.lustre diputat senyor Alberto Fernández

Díaz. Per quinze minuts.

El Sr. Fernández Díaz

Moltes gràcies, senyor president. Senyor candidat, vostè feia una referència a l’inici de la seva intervenció, de la seva rèplica en el que dubtava si finalitzaríem aquesta legislatura amb el guarisme 68, si continuaríem amb aquest guarisme els propers mesos bé; jo crec que no és cap secret, el guarisme 68 es mantindrà, d’una forma o una altra es mantindrà, en unes formacions polítiques o en altres es mantindrà. Jo l’únic que li puc dir, que aquesta legislatura s’ha iniciat amb un 68 protagonitzat pel Partit Popular de Catalunya amb una aposta sincera del Grup Parlamentari Popular de Catalunya que manté, perquè nosaltres no actuem en funció d’interessos conjunturals o d’estratègies de curta volada, sinó que apostem per l’estabilitat per convicció i perquè com abans li comentava, creiem que es el millor per consolidar el progrés social de Catalunya, però el que està clar, és que amb un 68 o per un 68, per una de les dues raons, aquesta legislatura tindrà marcada la seva final.

Però ja que li agraden tant els guarismes, que jo abans he esmentat, li he demanat un consens mínim en algunes qüestions cabdals i parlava del 135, hem parlat del guarisme 67 que fins avui semblava que formava part d’un projecte d’esquerres sense cap tipus d’esquerda, hem parlat, també, en la primera intervenció, que aquest guarisme 123 i les línies divisòries que alguns equivocadament els agradaria dibuixar, permeti’m, senyor Maragall, que a més d’afegir el guarisme 68 fem un nou guarisme, el 62. Jo li proposo el guarisme 62, senyor Maragall, li proposo un acord coherent entre el Partit Popular i el Partit Socialista per defensar qüestions centrals i importants també per al futur de Catalunya i li faig aquesta referència al guarisme 62 des d’una reflexió, d’una reflexió sincera, una reflexió personal que molt sovint, mentre estava llargues hores assegut al meu escó, em venia al cap. Jo m’ho he preguntat en aquests dos anys que porto de diputat en aquest Parlament de Catalunya, per què mai, ni una sola vegada el guarisme 62, és a dir, la coincidència entre el partit Popular i el Partit Socialista ha sigut una realitat en el marcador de l’expressió d’aquest emicicle. Jo em pregunto per què mai hi ha hagut aquest guarisme 62 en aquest Parlament de Catalunya, recordem que hi ha hagut 67, 68,123, 135, però el 62 mai, alguna cosa ha de passar, sobre tot perquè a vegades s’han plantejat, s’han defensat i s’han votat qüestions en les que el Partit Popular de Catalunya ens hem quedat en solitari en aquesta Cambra catalana, quan a la societat catalana hi ha més catalans que donen suport a plantejaments concrets del Partit Popular a l’hora d’entendre la societat catalana i una forma d’articular i d’entendre Catalunya en un projecte compartit amb la resta d’Espanya del que representen els vots del Partit Popular i si això és així, alguna cosa falla en aquest Parlament de Catalunya perquè aquest guarisme 62 no es produeixi i únicament hi hagin els 12 vots del Grup Parlamentari Popular.

S’ha parlat, i molt, en aquesta sessió de la pluralitat de Catalunya, s’ha parlat i molt de la pluralitat que tots plegats representem en aquest emicicle. Jo crec que és important, també, començar a reflexionar del per què no hi han determinats pluralitats de guarismes.

Vostè m’ha fet referent de que l’ajudin en algunes qüestions concretes, jo crec que ajudar-li és precisament no fer-li cas, i m’atisaré, no fer-li cas en aquells tres punts concrets que vostè m’ha esmentat: llei d’estabilitat, finançament i les inversions de l’Estat. Lleis d’estabilitat, jo no el puc ajudar perquè si l’ajudés a vostè, sincerament, crec que estaria perjudicant a Catalunya. La llei d’estabilitat significa aplicar el que són les noves regles derivades de la nostra incorporació a la Unió Europea i dels futurs reptes de modernització d’aquest país. I per això, precisament, som conscients que el dèficit ha sigut al gran integrant del creixement econòmic de la nostra societat, que el dèficit, precisament, el què ha fet, a la pràctica, amb excepció de situacions molt concretes, ha sigut distreure recursos que finalment no han pogut ser adreçats a altres polítiques com les polítiques socials i perquè crec sincerament que la llei d’estabilitat el què pretén és mantenir la garantia de progrés i creixement econòmic, que precisament, des d’un control pressupostari i des d’una austeritat en la despesa garanteix la consecució dels fins que en principi tots perseguim.

Vostè em parlava d’una altra qüestió, el finançament autonòmic, tampoc li puc fer cas, senyor Maragall, perquè crec sincerament que el nou model de finançament autonòmic pactat, el Partit Popular amb Convergència i Unió, cert, però també amb el Partit Socialista Obrer Espanyol en totes aquelles comunitats autònomes on el Partit Socialista té responsabilitat de govern, han donat suport a aquest acord de finançament. Vostè, molt sovint, per furgar en les ferides polítiques, molt sovint diu que el Partit Popular hem enganyat al president de la Generalitat, al president Jordi Pujol, senyor Maragall, nosaltres tenim moltes capacitat d’engany a lo millor, però jo no em veig capaç, ni el Partit Popular tampoc, d’enganyar alhora, al senyor Chaves, al senyor Ibarra, al senyor Pujol, a lo millor vostè s’enganya a si mateix i no vol reconèixer que Catalunya ha aconseguit fa poques setmanes el millor acord de finançament i el major avenç de l’autogovern de la nostra història més recent, i per això, jo no li puc ajudar, senyor Pascual Maragall.

I després, m’ha demanat un tercer ajut, que és el de les inversions de l’Estat. Bé, jo crec que li estem ajudant més que vostè a Catalunya. Des del moment que el govern del Partit Popular està aconseguint, està impulsant i està aplicant a Catalunya més inversions, no tan sols que mai, sinó fins i tot el què vostè va demanar ahir, en la presentació del seu programa de govern. Més inversions que mai, mai Catalunya havia aconseguit el sostre inversor que està aconseguint amb els pressupostos de l’estat, any rera any, en els últims cinc exercicis. A l’any 2002, a l’any 2002, Catalunya veurà com s’inverteixen més de 330 mil milions de pessetes des de l’administració de l’Estat, una quantia molt superior a la xifra que vostès havien fixat amb l’horitzó dels propers deu anys. Una xifra molt superior a qualsevol etapa presidida o protagonitzada per un govern del Partit Socialista a Espanya, molt superior, senyor Maragall, a aquella etapa caracteritzada pel Jocs Olímpics. I vostè ho sap, vostè ho sap, que hi ha més inversió que mai i el que és més important, aquesta inversió, a més de generar noves oportunitats de futur per a Catalunya, el què està aconseguint, és subsanar molts dels errors i dels dèficits d’inversions de l’etapa socialista. Li hem de recordar, per exemple, que l’AVE serà una realitat a l’any 2004 i a la frontera el 2005; vostè ahir criticava el retard d’un any, bé, doncs, a qui hem de criticar pel retard de 12 anys de l’arribada de l’alta velocitat a Barcelona en relació amb Sevilla.

Perquè ara podem parlar de la tercera pista de l’aeroport i tots els projectes per millorar les nostres estructures aeroportuàries quan vostès, i vostè en aquell moment era alcalde i el senyor Acebillos el seu principal assessors. Vostè sap que quan vostè era alcalde la tercera pista primer l'Aeroport, el situen a l'horitzó del 2002. I això no serà una realitat, entre altres raons perquè hi ha un Partit Popular que governa i perquè el senyor #, malauradament per al senyor Clos, li influeix encara a nivell de Barcelona, però no a l'Estat, a l'hora d'afrontar les seves inversions. I, per exemple, vostè que em demanava que l'ajudi a les inversions, hem ajudat i molt, el Partit Popular de Catalunya, a l'hora de fer realitat l'arribada de l'Ave de la forma en què arriba a la ciutat de Barcelona. Perquè vostè ho sap, segur que els alcaldes socialistes e l'àrea metropolitana, i molt en concret els alcaldes del Prat, de Cornellà, de Sant Boi, de l'Hospitalet, l'hauran informat i li hauran donat # dels acords entre el Ministeri de Foment i el Govern del Partit Popular, i els ajuntaments governats pel Partit Socialista per fer realitat l'alta velocitat. I, fent realitat aquesta arribada d'alta velocitat, transformar també els seus nuclis urbans.

I, li hauran explicat que l'Ajuntament de Barcelona, amb l'alcalde socialista senyor Clos, al capdavant, no volia l'entrada de l'alta velocitat per a Hospitalet i fer realitat, per tant, en aquestes ciutats de l'àrea metropolitana el soterrament de les línies. Volien entrar-hi pel Morrot, però afortunadament no li hem fet cas, senyor Maragall, i hem fet entrar l'alta velocitat per allà on corresponia, corresponia, que era per l'àrea metropolitana de Barcelona, pels nuclis urbans, garantint el soterrament de la via i la millora. I, podríem continuar, podríem parlar, aquest Govern del Partit Popular, que ha fet realitat els seus incompliments. Vostè se'n recorda, quan era alcalde de Barcelona, que sempre deia abans dels Jocs que era imprescindible finalitzar la pota sud? Doncs, la pota sud no es va finalitzar l'any 92, es va finalitzar amb un Govern del Partit Popular. El mateix amb l'Autovia del Baix Llobregat. El mateix a l'hora de redimensionar les rondes, aquelles rondes que vostè deia que no havien de ser una via interurbana, que havia de ser un carrer més de la ciutat, i ara hem de patir les conseqüències de les seves mancances, amb dos i tres carrils que necessiten la seva ampliació, i que també està fent realitat el Govern del Parit Popular.

I ha parlat de les inversions, les del Pla Hidrològic Nacional. Nosaltres no amaguem aquesta debat, potser a vostès no els interessa aprofundir, no ho han fet al llarg d'aquest debat, perquè vostès recorden el que demanava el senyor Borrell, 1.800 hectòmetres cúbics, d'aquell Pacte de l'aigua, que vostès han signat en aquest Parlament de Catalunya no fa més d'un any, on parlaven i hi havia quatre referències a transvasaments. De quina aigua parlàvem de transvasar en aquest Pacte d'aigua que hem signat amb el PP i amb Convergència i Unió, el Partit Socialista?

Jo crec, senyor Maragall, que vostè sap perfectament que el Partit Popular estem ajudant Catalunya, i ajudant Catalunya amb el flux inversors, estem ajudant també aquells ajuntaments, fins i tot els que presideixen vostès i, el seu portaveu, el senyor Nadal també li podria dir moltes coses de les inversions de l'Estat al pas per la ciutat de Girona, que estic segur que està molt més satisfet del que vostè ha expressat.

En qualsevol cas, senyor alca…, senyor candidat –se m'escapava allò d'alcalde, han sigut dotze anys, en tots dotze anys que he compartit amb vostè anomenant-lo alcalde, comprendran que de vegades se m'escapi que en una hora i mitja li digui candidat. Però també, també a vegades, a un li traeix el subconscient perquè li he de dir, senyor candidat, li he de dir que vostè al llarg de la intervenció d'ahir i d'avui, de vegades, em donava la impressió que continuava escoltant no pas a un alcalde, sinó a un barceloní.

I jo crec que tots plegats hem de ser conscients que ens hem de canviar el xip i hem de ser conscients que Catalunya va molt més enllà que Barcelona, i que no podem substituir un centralisme de Madrid, no pas per un centralisme de Barcelona, sinó per un centralisme de la Plaça Sant Jaume. Jo estic segur, també, que en aquesta línia vostè coincidirà amb mi i, en qualsevol cas, disculpi aquest lapsus que he mantingut.

El president

Moltes gràcies, senyor… Demana la paraula? Senyor Homs, demanava la paraula?… És igual…, és que l'han demanada a l'hora. Sí, és igual.

Té la paraula, senyor candidat.

El Sr. Maragall i Mira

Sí. És curiós que es donin coincidències com les que s'acaben de donar entre el senyor Fernández Díaz i el senyor Carod, perquè els dos m'han criticat pel mateix, per barceloní

Dic, home, home, jo sóc molt orgullosament barceloní, però em penso que ja he donat prou raons per les quals no se m'ha de considerar un barceloní, políticament parlant, esbiaixat a favor de Barcelona i en contra de Catalunya. No és aquest el meu problema, de debò.

Senyor Fernández Díaz, el dia que vostès facin des del Govern de l'Estat la meitat del que va fer el Govern socialista durant els anys que van del 1986 al 1992, començarem a parlar d'inversions –i estic parlant d'inversions, no productores d'ingressos, estic parlant d'inversions pures i dures, de les inversions que no tenen retorn.

Miri, començo pel final. El bunyol del Prat és un bunyol, és a dir, aquest pas que han acabat fent…, o que diuen que volen fer, jo espero que encara tingui solució, de l'Ave des de pràcticament de Sants fins a l'Aeroport i tornada, per dir-ho així –encara que dóna un giravolt– això no és el que necessitem. I, la veritat és que vostè ha contraposat Hospitalet amb Barcelona, ara, per dir que si no s'hagués fet el que s'ha fet, no s'hagués pogut ensorrar la línia fèrria de l'Hospitalet. Això és mentida, perdoni, això és mentida.

S'hagués pogut fer perfectament una línia arribant pel i entrant directament des de l'Aeroport fins a la Plaça de Sants, venint des de Tarragona o des de Vilafranca. I, en canvi, i en canvi ensorrar les línies de l'Hospitalet. És evident que l'Hospitalet va aprofitar el fet que les línies passessin per allà per demanar l'ensorrament. Això és cert, i és evident que seria més car fer les dues coses que no pas una de sola. Jo li dic, aquest estalvi que fem, aquest estalvi que fan no havent de soterrar les línies de l'Hospitalet, a part de l'Ave, ens costarà molts milions i milions d'euros, en el seu dia, quan ens adonem de l'impacte que això tindrà sobre l'ús de l'Aeroport de Barcelona. Aquest és el tema.

Vostè ha parlat diverses vegades de perquè no hi han 62 vots sovint aquí, jo li podria preguntar exactament igual a vostè, però, en tot cas, em sembla que no hi ha cap mena de dubte que l'opció que representem, sent respectuosa, mútuament respectuosa, és una opció allunyada. Així com amb els altres sempre hi han, sembla que hi han friccions o hi han solapaments#, hi han moments de dubte sobre si estem o no estem… En el cas del Partit Popular hi ha una actitud, que es deriva del fet de tenir plantejaments també a nivell espanyol –tots dos–, però això no implica que tinguem ni la mateixa ideologia, ni els mateixos continguts, ni les mateixes idees i, rarament, rarament coincidim…, sí que hem coincidit, però no a 62, sinó justament a 135, com vostè deia abans, i diverses vegades.

Jo vull que sàpiga que jo vaig defensar aquí un dia, amb gran xivarri de tothom, que hi havia hagut una ofensiva nacionalista en les ele…, espanyola, en les eleccions d'Euskadi, i se'm va contestar d'una forma molt agra per part del president de la Generalitat, que el senyor Nicolás Redondo era l'escolanet del senyor Mayor Oreja, i que el PSOE era l'escolanet del PP. Vull que sàpiga, vull que sàpiga, vostè, senyor Fernández Díaz, i el senyor president de la Generalitat també, que en aquell moment i avui, jo penso que al senyor Redondo se l'ha de defensar tenint en compte, sempre, sempre i en tot lloc, tenint en compte que el Partit Socialista Obrer Espanyol, el Partit Socialista a Euskadi i el Partit Popular d'Euskadi estan patint el que estan patint. I, per tant, tot el que no sigui justificar, almenys explicar, no justificar, explicar-nos el perquè de les seves posicions, és quasi sempre injust.

Dit això, jo estic d'acord amb les posicions del senyor Nicolás Redondo, moltes vegades.

Sobretot, és ell que ho diu públicament, no sóc pas jo públicament, però ell sí que ho ha dit. I, és més, m'ha comunicat més d'un cop la seva admiració pel president de la Generalitat que, avui, ha tingut més floretes que mai en molts anys. Doncs, li afegeixo aquesta altra: és a dir, vostè que el va qualificar d'escolanet ha de saber que el senyor Redondo, i em consta, està demanant una entrevista amb vostè perquè li vol dir que està molt més d'acord amb vostè que amb el senyor Arzalluz, com era de preveure.

En tot cas, sàpiguen, sàpiguen, que el meu respecte per a la gent que està patint directament –i nosaltres hem patit i vostès han patit– el que se'n diu la lacre, que és una paraula que a mi no m'agrada, del terrorisme mereixen i mereixeran sempre el meu respecte i la meva col.laboració.

Clar, això és una explicació una mica…, si ha de ser així, aleshores, que es posin d'acord, públics i privats i que una cadena privada gestionada privadament tingui unes hores d'emissió pública que es puguin llogar, per exemple. Jo no sóc privatista per definició, però sí que penso que moltes la defensa d'allò públic, sobretot per part de la dreta, encobreix interessos que no són exactament els que haurien de ser. No sé quins interessos. Però, en tot cas, televisió pública TV1? I Sant Cugat jo vaig dir, vaig dir que Sant Cugat és una llàstima com s'està desaprofitant. És un gran casalot buit, en fi, en gran mesura –el senyor Fernández Deu ho sap millor que ningú–, que no està aprofitat com s'hauria d'aprofitar, i que té uns professionals perfectament preparats per fer molt més del que estan fent, que està produint molt en aquest moment, també per la primera cadena, però que hem d'aconseguir, potser per un acord, potser per un acord, entre Televisió Espanyola i Televisió de Catalunya, hauríem d'aconseguir que Sant Cugat estigués ple, per dir-ho així, i que fos utilitzat amb la seva totalitat. I, en canvi, estalviar-nos quartos per la banda del que és una programació privada de TV1 que jo crec que no està justificada des del punt de vista del dèficit públic.

Cas de Televisió de Catalunya, tampoc, però és cert que hi han més motius per justificar el fet que pel fet de ser en català ja té en si mateixa una funció pública important, i això no ho negarà ningú.

Per altra banda, abans vostè m'ha preguntat que per què nosaltres parlàvem sempre de l'Article 152, per a què el volíem, l'Article 152. L'Article 152 el volem, concretament, per tenir el comandament unificat de la policia en aquell país. Perquè això es pot tenir de dues maneres: o bé per la via pràctica que vaig suggerir ahir, que fossin els ajuntaments i els mateixos Mossos d'Esquadra, la policia local i els Mossos els que assumissin tot aquell personal sobrant o restant, perdó, sobrant, personal restant encara aquí de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil i que en el temps anirà desapareixent. Es pot arribar per la via de pactes que això sigui a la pràctica hi hagi una unificació. Però, també es podria per la via de l'Article 152 arribar a la delegació de competències en matèria d'ordre públic que permetessin que tot això es fes no per via d'acord amical sinó, a més, amb una sanció legal a nivell espanyol i des del punt de vista constitucional, absolutament irrepetible.

Vostè m'ha parlat molt del principi i, al final una mica, de la crisi internacional i dels temes relacionats amb la crisi de l'11 de setembre. M'ha preguntat si jo donaria suport al Govern, i jo li dic que sí, jo li dic absolutament i rotundament que sí. Jo crec que el Govern ha fet el que havia de fer, el Govern espanyol ha fet el que havia de fer en aquesta matèria. També crec que tot aquest drama ha tingut un reflex indirectament encoratjador a Europa, amb la creació del fiscal general europeu contra el terrorisme i contra el blanqueig de diners, contra el tràfic d'armes, contra el tràfic de persones. I, també, crec que ha tingut i pot tenir en el futur un reflex positiu en la lluita contra el terrorisme a Espanya.

Efectivament, les últimes notícies que estem tenint són positives en aquest sentit, jo vull felicitar el ministre Rajoy per l'èxit que està obtenint.

El president

Moltes gràcies. Conseller d'Economia i Finances, té la paraula.

El president

A vostè.

(Aplaudiments)

Té la paraula l’il.lustre diputat senyor Alberto Fernández Díaz

El Sr. Fernández Díaz

Bé. Després que ahir el Grup de Convergència i Unió, senyor candidat, qualifiqués la seva moció de censura d’espot de televisió, jo li he de dir a vostè després de l’intercanvi d’opinions sobre el futur de la televisió que vostè i jo tornem després de la publicitat.

Tornem després de la publicitat (Rialles i aplaudiments) que agraïm, des del Grup Parlamentari Popular agraïm –com no podria ser d’una altra manera– la intervenció del conseller d’Economia perquè subscrivim absolutament tot el seu raonament i totes les seves argumentacions, i l’únic que modestament puc afegir –que no ha dit ell, no sé perquè, jo sempre els he dit que tenen a vegades, el Govern pateix amnèsia selectiva–, el que no ha dit és que precisament aquest nou model de finançament, que és el major avenç de l’autogovern i que generar més ingressos que mai per a Catalunya, s’haaconseguit, precisament, en un moment on el Grup de Convergència i Unió no és determinant per garantir la estabilitat d’Espanya; i que això refrenda# que aquest nou model de finançament, aquests majors ingressos, aquest avenç de l’autogovern ho ha fet el Partit Popular per convicció i no pas per imposició de ningú.

I a partir d’aquí, i a partir d’aquí, en aquests tres minuts, la veritat, la veritat, podrien haver-hi intervingut altres consellers, el senyor Pere Macias per parlar de les inversions perquè li hauria fet la mateixa argumentació. Jo, únicament, perquè són a penes cinc minuts, probablement ja són tres d’intervenció el que em resta. Senyor candidat, ha fet dues reflexions, una al voltant dels impostos en l’etapa del Partit Popular, que han pujat, i recordant també aquell progrés que generava, segons ells, en l’etapa el Partit Socialista; i en segon, una reflexió ja de caràcter polític com a cloenda del que ha de ser aquesta intervenció del Grup Parlamentari Popular. Miri, senyor Maragall, amb l’etapa que el Partit Socialista tenia responsabilitats de govern d’Espanya, el que passava és que el que havia de baixar, els impostos pujaven. El que havia de pujar, que era el creixement econòmic baixava o no creixia en la forma que calia. Els aturats, en etapa socialista, no baixaven pujaven. Els afiliats a la Seguretat social no s’incrementaven tampoc en la forma que havia determinat.

I des del Partit popular podem dir amb orgull que aquest progrés, aquests beneficis socials derivats d’una bona governació a Espanya i també d’una actitud responsable del Partit Popular de Catalunya a Catalunya, que han permès aquest progrés social i econòmic de Catalunya, que han permès més benestar, més treball, més inversions, menys impostos, també, senyor Maragall, menys impostos, no pas com quan vostè era alcalde de Barcelona, vostè se’n recordarà, vostè va aconseguir també un nou rècord a Barcelona, era la ciutat –continua sent-ho, però amb vostè es va fixar aquell sostre– era la ciutat més cara d’Espanya, amb els impostos més cars d’Espanya, era la ciutat de Barcelona, quan vostè era alcalde. Al màxim legal teníem establerts els tipus de l’Impost dActivitats Econòmiques, de l’impost de Béns Immobles, de Vehicles, i malauradament, encara Barcelona, perquè continua sent governada pels Socialistes, encara manté aquesta càrrega.

Però, en qualsevol cas, sí que li podem dir que Catalunya, amb el Partit Popular des del Govern d’Espanya i des del nostre protagonisme en aquesta cambra, hem aconseguit totes aquestes fites que eren imprescindibles per al nostre progrés. Altres, potser continuaran les properes setmanes pensant i decidint al voltant de les conjuntures, si han de tenir garantides les majories parlamentàries amb uns o amb uns altres. Nosaltres, ja li puc dir, senyor Maragall, que no hem mantingut cap tipus de variació en el nostre oferiment per garantir aquesta estabilitat, però sí que –i amb això sí que finalitzo, senyor president– sí que li demano al senyor candidat que no s’oblidi del que per a nosaltres era una part central de la nostra intervenció, que era l’objectiu d’aconseguir aportacions útils en aquest debat, malgrat que hi ha importants dosis d’estabilitat.

Hi ha hagut, senyor candidat, unes aportacions que volem mantenir els propers mesos i fins al final de la legislatura, amb el conjunt dels grups parlamentaris polítics. Aconseguir el 135, aquest guarisme, en qüestions cabdals, i li reitero, reforma del Reglament, major protagonisme de les administracions locals i enfortiment del paper dels nostres ajuntaments, un consens mínim a l’hora de definir de quina forma haurem de prestar els serveis públics essencials, on hi hagi una plena compatibilitat entre el sector privat i el sector públic. Són coses i qüestions tremendament importants, que van més enllà de qui governa Catalunya, perquè li hem de donar estabilitat per donar, precisament, estabilitat al nostre futur. No s’oblidi, senyor Maragall, d’aquest guarisme 135, perquè és factible, però també li demano que no se n’oblidi del guarisme 62, perquè jo estic ben segur que molts, molts dels socialistes catalans que defensen una Catalunya plural i una Espanya de tots, segur que també li agrairan fins i tot a les urnes.