INTERVENCIÓ DEL PRESIDENT DEL GRUP
POPULAR
ALBERTO FERNÁNDEZ DÍAZ
Debat sobre l'Orientació Política
General del Consell Executiu
(Parlament de Catalunya, 3 d'octubre de 2001)
En aquests primers dos anys de Legislatura hem parlat, i molt, d’estabilitat, del valor d’asserenar la política catalana i de la necessitat d’aportar moderació. Ara més que mai, el context internacional, ens obliga a transmetre a la societat seguretat i confiança en el futur, per superar incerteses i preocupació.
Són temps de condemna del terrorisme, l’atac als EEUU és també un atac als principis i valors compartits amb la cultura europea. Són temps de resposta ferma però a l’hora serena, de resposta que ratifiqui l’entesa entre el món àrab i l’occidental i la solidaritat amb el poble nordamericà.
Però també és temps de confiança. Hem de donar seguretat a la nostra societat . Hi ha un refredament econòmic però no recessió o crisi. Una desacceleració de l’economia internacional, ja prevista abans del 11 de setembre, a la què seguirà una reactivació segura, i un creixement econòmic més intens del també previst abans de la tragèdia.
Hi ha factors per cridar a l’optimisme responsable. Aquell dimarts negre, el sistema va reaccionar amb maduresa. Per exemple: no es va aturar el sistema internacional de pagaments, no hi ha hagut crisi del petroli i s’han retallat els tipus d’interès.
En paral·lel, l’economia espanyola mostra un ritme de creixement per sobre del 3% en el primer semestre d’enguany, i una estimació del 2,9 del PIB per al 2002, amb la generació de més de 250.000 llocs de treball. Un creixement, que a Espanya, està per sobre de la mitjana europea i amb un diferencial amb Europa més gran any rera any.
En aquest entorn és important que els governs, també el de la Generalitat, prenguin decisions, que generin confiança, amb mesures a favor de la inversió, del sanejament del sector públic, i de l’estímul de l’activitat econòmica i del consum.
Vostè disposa, Sr. President, d’una majoria parlamentària que li dóna l’estabilitat necessària per prendre aquestes i altres decisions. No és convenient, intentar negar la realitat, tenir reticències en acceptar qui i per què li proporciona l’estabilitat de govern. El qui, és el Grup Popular i el per què, és per fer prevaldre l’interès de Catalunya per damunt d’interessos partidistes o d’estratègies de curta volada. Ja li avanço que davant els advertiments al PP, la nostra resposta és estabilitat; davant les amenaces, governabilitat.
No caurem en l’error de negar les realitats, i per això no li direm que tota l’acció de govern d’aquests dos primers anys de Legislatura és obra del Partit Popular… perquè no seria creïble. Però volem, això sí, plantejar-li un sil·logisme molt simple: si el que el govern ha fet és bo per a Catalunya i el govern té el suport parlamentari del PPC; el Partit Popular està treballant positivament per a Catalunya.
Aquest suport cal renovar-lo permanentment des del diàleg i l’acord, sense donar res per fet, sense ignorar tampoc que per fer front al retrocés que representen els socialistes, els vots de CiU no eren suficients a l’any 95 ni al 99, i tampoc ho són ara. Si vostè presideix la Generalitat, i l’esquerra no governa Catalunya, és precisament per la decisió del Partit Popular.
Ahir vostè va enumerar l’acció del Govern, referint mesures i propostes que en molts casos en som impulsors i partícips, però sí afegiré que el Grup Popular ha redreçat, i fortament, l’acció del seu govern d’equivocades derives successòries i sobiranistes.
Dic derives successòries, perquè no podem obviar un fet que s’havia donat fins fa poc amb un govern més preocupat en governar-se, que no en governar Catalunya. Una etapa superada gràcies a l’actitud responsable del Partit Popular.
Ara ho han corregit, i des del respecte que ens mereix la potestat del President per remodelar el govern, no torni a la mateixa actitud, si ha de remodelar el Govern faci-ho, quan abans millor, faci-ho amb criteris de defensa de l’interès general de Catalunya, i no de l’interès particular de CiU, reobrint un contenciós ja superat.
Deia també de fugir de derives soberanistes, perquè vostè sap que el Partit Popular sempre ha defensat centrar les prioritats del govern en els problemes reals, les inquietuds, els anhels dels catalans, deixant enrera altres controvèrsies, que distreguin la tasca del govern, que ha de ser marcadament social.
Malauradament aquests últims dies vostè torna a recuperar el discurs de la confrontació, de la reivindicació, de recórrer a una estratègia victimista. No s’equivoqui ara en aquesta nova deriva. Ja ho va fer en un tema essencial, quan els seus estrategues li van dir que calia distanciar-se del Partit Popular a les portes d’unes eleccions generals, i va votar amb l’esquerra una llei d’estrangeria que el Partit Popular amb majoria absoluta ha modificat, ara sí, amb el suport de la rectificació de CiU.
De totes maneres, li faig avinent que aquestes controvèrsies no alteraran l’actitud del Partit Popular en aquesta Cambra, perquè Congrés de Diputats i Parlament són escenaris polítics diferents, per això sí, no intenti vostè supeditar-los o relacionar-los per limitar la nostre capacitat d’acció política i protagonisme a Catalunya. Per a nosaltres, el missatge que els catalans van dipositar el 17 d’octubre a les urnes, continua vigent.
Em quedat en que el govern pot governar, per tant, governi Catalunya. El nostre debat no ha de ser sobre el què els altres fan o diuen, si no sobre el què hem de fer. El nostre debat no és contra Espanya, sinó amb Espanya amb Europa i per projectar-nos arreu.
No es deixi arrossegar, ni molt menys acomplexar, pels paranys d’un partit socialista que fa una oposició desorientada ideològicament i escorada allà on convingui únicament per la seva projecció mediàtica.
Però, avui no toca parlar del molt autocensurable socialista, i sí de recordar les raons del Partit Popular per contribuir a l’estabilitat i a la governalitat a Catalunya.
Però, a més, senyor President, hem de ser ambiciosos i ens queden moltes coses per fer per aprofitar les oportunitats que tenim davant.
Ara hem d’afrontar els nous reptes, si es volen els nous dubtes i la urgent necessitat de reflexionar seriosament sobre els nous problemes i aportar les solucions. Ens hi obliguen les noves realitats, amb propostes coherents que impliquin autèntica aposta per la modernització i un veritable progrés. Una Catalunya que reclama modernitat, no postmodernismes; que reclama progrés, no progressismes tranuïts.
Catalunya necessita un nou projecte. Amb el segle XXI ha començat un nou capítol en el qual els plantejaments socials han de prevaldre sobre qualsevol altre, i en el que es doni prioritat a la normalitat des de la lleialtat institucional per sobre de la permanent excepcionalitat.
També hem de pensar més en el què Catalunya pot aportar. Vostè deia fa poc que hem de tornar a recuperar l’èpica. És veritat. L’èpica que hem de recuperar és la què ens porti a fer plantejaments des d’una Catalunya capdavantera que precisa d’impuls, projecció i racionalitat.
Impuls per tal de facilitar marcs que, lluny d’intervencionismes caducs, garanteixin que la societat pugui desenvolupar les seves iniciatives per situar-nos al capdavant del desenvolupament i la modernitat. En aquest sentit la llei d’Urbanisme és una oportunitat per abaratir el preu de l’habitatge i incrementar el sòl ofertat reduint l’intervencionisme de les Administracions.
Projecció en el sentit d’una voluntat clara de ser referent de futur, adaptant-nos als nous temps i a les noves oportunitats, d’entendre que estem al segle XXI i que el nostre objectiu es construeix en el marc de les realitats del nou mil·leni.
Racionalitat: en el sentit de no excitar sentiments nobles per amagar els errors. La contraposició Catalunya-Espanya, que tant agrada a alguns per esperonar greuges comparatius falsos, és un debat estèril perquè se situa fora de la realitat.
A la resta d’Espanya li interessa que Catalunya funcioni, creixi i sigui motor de l’Espanya moderna. I Catalunya és la primera interessada en que Espanya segueixi prosperant en el seu conjunt, perquè ambdues realitats es necessiten, es complementen i s’enforteixen davant el repte europeu.
Deia, fa un moment, que aquest nou projecte necessita modernitat i progrés. Es podrien afegir dos qualificatius més: coherència i realisme. Els catalans no necessitem falsejar la nostra realitat i abocar-nos a la frustració permanent. Quan les possibilitats són tantes, tantes, Sr. President, auto inventar-nos frustracions és, com a mínim, del gènere surrealista.
Voldria il·lustrar el què dic amb una breu reflexió. L’any 1848 es va inaugurar el tren de Barcelona a Mataró, la primera xarxa ferroviària d’Espanya. Imaginem per un moment el què varen pensar aquelles persones que per primer cop a la seva vida van veure passar el tren. Uns el van veure com un perill o un problema. D’altres se’n van adonar que aquella nova manera de transport era més ràpida, que les distàncies es feien més curtes i ja no els caldria el cavall o la tartana. Fins i tot hi van veure una nova possibilitat de negoci, el què es movia sobre la via podia transportar més mercaderies, més depressa i amb menys costos. Només alguns s’adonaren que amb el nou invent tindrien noves oportunitats.
D’una societat predominantment industrial estem passant a una societat regida per noves regles, la societat de la informació. Si volem mantenir el nostre potencial, és necessari que Catalunya participi activament en aquesta nova revolució. Participar activament implica polítiques però també actituds. L’actitud de mirar i apostar pel futur, l’actitud d’estar oberts a "allò que és nou i es mou"; de centrar el debat en els reptes de la globalització, i per ser pioners, i també motor, en la revolució de les noves tecnologies com ho vam ser en la revolució industrial.
És cert que aquesta etapa pot venir acompanyada d’incerteses. Una d’elles és quin és el paper que es reserva a les persones en aquest nou món tecnològic. Les persones han de ser el destinatari d’aquest desenvolupament, i la tecnologia ha de ser un instrument al seu servei i no a l’ inrevés.
El potencial d’una societat dependrà cada vegada menys del capital financer o dels recursos naturals. Dependrà, sobretot, del capital humà, de la capacitat d’innovar, d’assumir riscos, dependrà de la capacitat de les persones de generar idees i progrés.
En aquesta nova societat de la informació i del coneixement, l’anglès i el castellà seran dos dels vehicles bàsics de comunicació. Tenim un avantatge que no tenen, per exemple, francesos, italians, alemanys: un idioma, el castellà, que ens facilita "fer negoci" amb 400 milions de persones. Aprofitar aquesta oportunitat, aquest avantatge competitiu, no va en contra del català, si no tot el contrari. La millor manera de salvaguardar el què ens és propi, és apostar pel futur, atès que tota política proteccionista, tancada en sí mateixa, retalla la iniciativa i no beneficia tot allò que es protegeix.
En aquest context, hem de superar discursos que pretenen substituir un monolingüisme en castellà, per un altre en català, o creure’ns que ja n’hi ha prou en defensar una societat bilingüe. Catalunya necessita d’una inversió de futur per aconseguir ser una societat trilingüe capaç d’expressar-se en català, castellà i anglès preferentment, perquè és la millor manera d’obrir les portes del futur a les noves generacions de catalans.
Hi ha una altre inversió de futur que ja és present: el nou model de finançament. Un nou model que recull i reflecteix el què han estat les propostes del Partit Popular de Catalunya defensades fa un any en l’anterior Debat de Política General. Un nou acord que confirma el tarannà del PP: compromís amb Catalunya, aprofundiment de l’autogovern, actitud dialogant i una veritable vocació social.
1.- Deia Compromís amb Catalunya perquè es transferiran més recursos, més ingressos, per a Catalunya, per garantir el nostre progrés social i creixement econòmic.
2.- Dic aprofundiment de
l’Autogovern: s’ha aconseguit el major avenç dels últims anys, demostrant
que es pot aprofundir en l’autogovern sense reformar la Constitució ni
l’Estatut.
Ja tenim més capacitat de decisió des de Catalunya amb relació als impostos que
paguem els catalans. Ara es tracta de gestionar-ho bé. Desprès de millorar el
finançament de Catalunya ara toca millorar el finançament dels catalans, i fer-ho sota
una premissa: més capacitat de decisió sobre els impostos no ha de significar
apujar-los. Decidir, no pot ser l’excusa perquè la Generalitat incrementi la
pressió fiscal dels catalans, tal i com va fer amb l’Impost de Transmissions
Patrimonials, què va ser incrementat pel Govern del 6 al 7% desprès de la seva cessió a
la Generalitat.
3.- També li parlava de diàleg, hi ha hagut una Actitud Dialogant del Partit Popular: s’ ha aprovat un nou sistema de finançament des de la convicció, no des de l’aritmètica parlamentària. No s’havia fet en anteriors escenaris a Espanya amb majoria absoluta PSOE o CiU, influint en el govern del país. S’ha aconseguit ara amb una majoria absoluta del PP. No ha calgut recorre als adreçadors, a discursos poc rigorosos o tècnicament inviables, ni a campanyes partidistes des de les institucions amb un fort flaire electoralista.
4,.- S’ha fet des d’una clara vocació social que ha de permetre noves polítiques de suport a la família, a la gent gran, la paritat, l’educació o la sanitat.
Precisament aquest sentit social és el que ha de presidir la seva acció de govern, un sentit social orientat a la generació d’ocupació.
Els plans d’ocupació són una eina social qualificada, i d’acord a les directrius de la Cimera de Luxemburg, el Govern ha de prioritzar les actuacions adreçades a promoure l’ocupació, centrant-se en les persones amb dificultats d’incorporació al mercat laboral, com són les dones, els joves, els majors de 45 anys i les persones amb discapacitat.
D’altra banda, sense una actitud responsable d’uns sindicats moderns no hauríem avançat en progrés i, per tal de generar-lo són imprescindibles també les nostres empreses, les PIMES i els autònoms, autèntics protagonistes del creixement econòmic i de la creació d’ocupació, per la qual cosa cal aprofundir en les polítiques de suport, simplificant les formalitats administratives, agilitzant la legislació laboral, fomentant el desenvolupament d’una veritable cultura empresarial, i garantint un marc que incentivi la creació i premiï la presa de riscos, des de l’impuls a la investigació, el desenvolupament tecnològic, i la innovació.
Les nostres empreses i Catalunya necessiten bones infrastructures, a més de les tecnològiques i les logístiques: garantia de subministrament elèctric, que no és incompatible amb un model de creixement sostenible, racionalitzar els peatges, la construcció de la Línia 9 i noves extensions de "Metro", el "Trambaix", un Pla català de Regadius, executar el Canal Segarra-Garrigues, i continuar els regadius de l’Algerri-Balaguer i la Terra Alta. Donar compliment als Plans Comarcals de Muntanya, i fer realitat el desdoblament de l’Eix Transversal i del Llobregat. Necessitem una Fira potent que sigui el mirall del nostre potencial econòmic i de col·laboració institucional.
Tot plegat a afegir a les actuacions impulsades pel Govern de l’Estat, i entre aquestes el Pla Hidrològic Nacional, que és una oportunitat de futur i desenvolupament per a les Terres de l’Ebre i que reclama la immediata constitució del Consorci que ha d’executar el Pla del Delta i les actuacions que aquestes terres precisen.
Però a més de noves i millors infrastructures, les nostres empreses han d’estar en condicions de competir en una Europa que veu culminar la tercera fase de la Unió Econòmica i Monetària amb estabilitat, i que troba en l’euro el seu punt de partida per a una millor cohesió i convergència real de les economies, que s’ha de traduir en millores dels nivells de vida, i entre aquests, la seguretat en el treball.
Abans he dit que el nostre bé més preuat són les persones. Fa pocs dies ha començat un nou curs escolar que arrossega vells problemes que afecten directament a la qualitat de l’ensenyament.
El govern encara no ha desterrat els barracons; la manca de recursos dificulta la integració d’alumnes amb necessitats educatives especials i als que provenen d’altres cultures. El sistema educatiu català és el de més alt fracàs escolar. És necessari millorar el rendiment dels alumnes, suprimint la promoció automàtica, és a dir, suprimir el fet que ara ningú repeteixi curs, i que és el mateix estudiar, aprovar o suspendre.
Catalunya té un dels calendaris escolars més llargs respecte a les altres CCAA, i pel contrari un dels més curts respecte a d’altres països europeus, per això les vacances escolars haurien de ser més reduïdes, conciliant els interessos i drets laborals dels professors, sense augmentar la carrega lectiva dels alumnes i atenent les necessitats de les famílies.
El professorat és una de les eines fonamentals del sistema com a guia del procés formatiu. En molts casos, és la clau de l’èxit escolar i reclama accions decidides del seu govern: l’índex de baixes laborals de professors per depressió és alarmant, els mestres no gaudeixen del prestigi i l’autoritat merescuda i precisen d’una millora retributiva.
Mentrestant, alguns pretenen enfrontar l’escola pública i la concertada, ignorant que són complementàries i presten un mateix servei a la societat, garantint als pares el dret d’escollir escola. La causa primera dels dèficits de l’ensenyament públic no és l’escola concertada, sinó una normativa que cal modificar i la manca d’encert d’un Govern poc dialogant que ha fixat, a més, objectius poc ambiciosos pel futur de l’ensenyament a Catalunya.
Continuem parlant d’ensenyament, senyor President. L’excel·lència de les Universitats està clarament lligada a la seva capacitat d’obertura a la resta de la comunitat científica i universitària. Tenim per endavant un descens molt seriós en el nombre d’estudiants, que ens obliga a apostar per atraure a les nostres institucions acadèmiques els millors alumnes arreu.
El projecte de Llei d’Universitats, suposarà un nou panorama de mobilitat i rigor acadèmic. Això és perfectament compatible amb l’absoluta preservació de les competències de la Generalitat. El Govern ha d’esforçar-se per estimular aquesta mobilitat d’estudiants i del professorat, i té l’oportunitat de demostrar en la tramitació de aquesta llei, i en la llei de qualitat de l’educació, quines són les seves veritables prioritats.
Sigamos hablando de los servicios básicos, la asistencia sanitaria, es determinante en la calidad de la vida de los ciudadanos, a los que hay que de considerar como un sujeto de derechos y no como un simple perceptor de servicios.
Para ello es necesario mejorar la gestión sanitaria e implicar a los profesionales en la toma de decisiones, equiparar sus condiciones laborales y corregir los factores negativos de las prestaciones sanitarias: las listas de espera, la saturación en los consultorios, el colapso en las urgencias hospitalarias o la respuesta en el transporte sanitario, entre otros.
En paralelo, es necesario potenciar la atención primaria, la telemedicina y las alternativas a la hospitalización clásica. Asimismo hay que mejorar la coordinación entre los diferentes niveles asistenciales, desde la atención primaria y hospitalaria hasta la sociosanitaria, e integrar todos los niveles de salud mental en el sistema sanitario.
Todos los catalanes, independientemente de su lugar de residencia, han de tener acceso a servicios sanitarios de calidad equiparable. Para ello, el año que viene ha de estar finalizada la reforma de la atención primaria, y a corto plazo modernizados los centros del ICS con las dotaciones tecnológicas necesarias y construidos nuevos hospitales, en el contexto de una sanidad menos burocrática y más humana y flexible y que permita a los pacientes, por ejemplo, elegir los médicos especialistas.
Difícilmente una sociedad se puede considerar justa si no respeta, si no reconoce, la dignidad en el trato a nuestros mayores. La esperanza de vida exige una mayor oferta asistencial para nuestros mayores y reclama nuevos equipamientos.
El sobreenvejecimiento, la 4ª edad, hace necesario potenciar la asistencia domiciliaria con personal cualificado para dar asistencia a todas aquellas personas que requieran cuidados y atenciones especiales, extendiendo estos programas con equipos de apoyo a toda Cataluña con el objetivo de prestar una atención domiciliaria integral y evitar el desplazamiento de las personas.
La dependencia es una realidad que es necesario abordar, y la familia es esencial en el cuidado a personas dependientes, tanto mayores como discapacitadas, desarrollando servicios de atención social alternativos a los ofertados, pero debe ser la administración la que facilite a las familias esta función.
La família és l’eix social vertebrador i transmissora de valors, és el millor agent de solidaritat intergeneracional, atesa la seva funció coeducadora amb l’escola que cal preservar i és també generadora de benestar. Per això el PP ha impulsat propostes de protecció a la família amb ajuts pels fills, noves places de llar d’infants i millora de la xarxa social de suport.
Però no n’hi ha prou, cal incrementar, en el proper debat de Pressupostos, aquest ajut a un mínim de 80.000 pessetes per any, -ara són 62.000-, a totes les famílies que porten els seus fills a la guarderia.
He parlat de dependència, i precisament les dones són les que segueixen portant, quasi en exclusiva, la responsabilitat d’atendre criatures, família, gent gran i malalts. Hem d’avançar en paritat, cal compartir responsabilitats.
Garantint la igualtat d’oportunitats de les dones en l’accés al món laboral, acabant amb la discriminació salarial que encara pateixen i conciliant la vida laboral i familiar. Per cert, Catalunya encara no compta amb un pla integral per lluitar contra la violència domèstica.
Sr. President , abans de finalitzar vull parlar-li de la llibertat.
Ser lliure, vol dir poder triar entre diverses opcions, viure sense coaccions, moure’s amb tranquil·litat, desenvolupar-se sense entrebancs.
No és només legítim, sinó imprescindible i enriquidor, el reconeixement del pluralisme. Som més lliures si som capaços de defensar el dret que tenen, aquells que considerem diferents, d'expressar-se i de viure d'acord amb els seus valors i creences. Si defensem també com a pròpies totes les opcions ideològiques, enfortim la nostra convivència.
Dit això, vull reflexionar sobre la violència que es registra en diversos àmbits de la nostra societat. A moltes de les llars, dones, infants i gent gran, la pateixen, el carrer no és una excepció. A moltes escoles el nombre d’alumnes que presenta un alt grau de conflictivitat, creix també. Establiments públics esdevenen l’escenari de fets violents, es reprodueixen i s’intensifiquen amenaces per raó de pensament.
No hi ha prou dient que són fets aïllats, que ho són, o que Catalunya és terra de pau, que ho és. No n’hi ha prou, perquè també és cert, que els actes aïllats són cada cop més freqüents i les amenaces més presents. Fa un any es parlava en aquesta Cambra d’alguns espais on es restringia la llibertat, ara, el cercle, s’ha eixamplat.
S’està generant un incipient clima de violència, i per tant d’exclusió, que ens obliga a tots a reflexionar i fer pedagogia. Ens hem d’implicar tots, ara que podem, per tallar d’arrel aquest brot, per garantir la normalitat democràtica.
És imprescindible una actitud de fermesa col·lectiva enfront els que creuen que poden saltar-se les regles de convivència.
Una altra qüestió que tampoc voldria defugir, que no guarda cap relació amb l’anterior, és el necessari compromís del Govern amb les situacions que se’n deriva de la immigració que requereix una implicació responsable per part de tothom.
És evident que aquesta implicació s’ha d’orientar vers la integració i la convivència, però també en el rebuig de qualsevol transgressió de la llei sense reserves ni ambigüitats. No podem escapolir responsabilitats. Cal rebre una immigració en condicions d’integrar-se socialment, i això només resulta possible si estem en condicions d’incorporar-la al mercat de treball. S’han de garantir a les persones immigrades els seus drets, però també se’ls ha d’exigir les seves obligacions. No calen falses solidaritats, ni enganyar els immigrants amb tancades a les esglésies o acampades al carrer.
Ens cal responsabilitat, no silencis acomodatius, ni posicionaments ambigus o contradictoris per part d’alguns Ajuntaments en funció del color polític dels Alcaldes accidentals.
La nostra prioritat és una Catalunya centrada en els seus problemes reals i les seves solucions. Una Catalunya generadora de riquesa i, en conseqüència, de benestar, d’ocupació i de solidaritat entesa com un deure social. El nostre objectiu és garantir la igualtat d’oportunitats i prosperitat als catalans. Estem convençuts que només una política que garanteixi modernitat i progrés, que faci que Catalunya sigui motor, és la garantia del nostre futur.